18 set. Els límits del pensament sistèmic
La història de l’adquisició del coneixement (què i com sabem) es pot caracteritzar per una oscil·lació entre sistemes reduccionistes i holístics, segons si se centren en les parts o en el tot. Aquesta oscil·lació es tradueix en un model predominant que no exclou definitivament l’altre i en un posicionament dels actors i processos socials al seu voltant.
El pensament sistèmic és el nom que rep la perspectiva holística del coneixement des de mitjans del segle XX. I, malgrat no ser el paradigma majoritari avui dia, obre noves vies en la manera de conèixer i actuar que poden ser molt útils per abordar els reptes actuals i futurs.
Després d’una breu revisió històrica i una caracterització inicial del pensament sistèmic, s’aborden les possibles actituds davant una realitat complexa. Es descriuen tres possibles actituds (la de l’atordit, la lineal i la contingent), situant el pensament sistèmic i les eines i mètodes que proposa en aquest darrer grup.
Aquesta caracterització permet definir el seu abast: per a què serveix i per a què no, així com les principals limitacions en la seva aplicació en un paradigma social encara plenament reconegut amb el reduccionisme i la linealitat.
Per concloure l’article, es plantegen les qüestions bàsiques que cal resoldre per aconseguir una visió integradora, contingent i creativa com la que proposa el pensament sistèmic.
Publicat en castellà a Medium a partir d’octubre de 2021 Llegir en línia